Taurinya, 2000 ans de vies au pied du Canigó
Però quin és l’origen del nom del nostre vilatge ?
​
Els orígens antic de la implantació del vilatge i de la seva explotació minera no deixen cap dubtes.
El baix del vilatge era ubicat sobre un carraller (amàs d’escòries de ferro) atestant la presència d’un forn o d’una farga des del segle IV abans de Crist. El 118 abans de Crist l’annexió del gran sud i la fundació de Narbona pels Romans porta una onada gegantesc de colonització. Cada coló construeix una vil·la urbana i implanta un o uns fundus dins la regió. Són els noms dels vilatges en « à » accentuats. Els exemples són nombrosos, dels qual Taurinyà. Pujant el vall de la Llitera descobrim Sant Miquel de Cuixà. En les altures, la Torre de Corts seria ella també a l’origen un establiment romà i finalment el vilatge de Taurinyà. La densitat d’aquest fundus correspon al mallat d’una vil·la cada 2 Km.
Sobre els establiments romans cohabiten practiques agrícoles i petites indústries. Retirat al peu de la muntanya, el paratge haurà necessariament aprofitat dels filons de ferro. Els romans tenen tres noms, el cognom, el nom i el sobrenom que és es més correntment empleat
Aquí trobem un Taurinyus que funda el fundus Taurinyano que esdevindrà Taurinyà. Podem considerar que Taurinyus fa referència a l’origen geogràfic d’aquest coló. Existeix un poble de les muntanyes els « Taurin » al nord d’Itàlia i podria ser un membre de « poble de les muntanyes » que vingut a instal·lar-se aquí, donés el nom a Taurinyà fa… 2 000 anys ?
Patrick Sorbier
​
Des d’aleshores, la vida a Taurinyà segueix el seu curs, essencialment lligada a l’activitat minera i al pastoralisme. Els « miners pagesos » han deixat un patrimoni industrial (mines del Salver) o agropastoral (llogaret de Llasseres) destacable. El terme del municipi s’estén fins al cim del Canigó. El manteniment de l’escola atrau una població sensible al medi ambient i a la revifalla de l’activitat pastoral.
A l’ombra del campanar i del brogit de l’aigua
En les passes de Sant Valentí
Des del segle IX l’església Sant Fructuós vetlla sobre Taurinyà. La seva construcció barreja arquitectura preromànica , romànica i Gòtica i segle XIX. El campanar de granit ben acoblat és registrat als monuments històrics. Les seves finestres gemel·lades ofereixen un capitell representant un cap de toro potser per evocar el vilatge. L’església és envoltada pel cementeri vell, mantingut fins el 1945.
El mobiliari de l’església es compon: del retaule de l’altar major, del retaule de Sant Valentí construït a partir de fragments del segle XVII provinents de Sant Miquel de Cuixá o de l’església de Corts que l’hi era consagrada i del seu reliquiari. Altres estàtues del segle XVI completen aquest mobiliari tan com una lipsanoteca (capsa a relíquies) del segle XI inserit dins l’altar arran de la consagració
Fotos: reliquiari , lipsanoteca Bernard Loupien
El carrer de Sant Valentí que voreja l’antiga rectoria i que porta a l’oratori del mateix nom del qual la ceràmica fou realitzada per Francesc Miró, cosí d’en Joan Miró, exiliat Català, arribà al camp d’Argelers el 1939. Al seu alliberament compra una casa al 18 Carrer dels Baus on crea el seu taller d’aquarel·la i de pintura sobre ceràmica. Durant el Festival, Pau Casals, amic seu, assajava en aquesta casa amb els més grans solistes.
A fil de l’aigua
L’aigua, molt present, ve de les fonts de dalt del vilatge i de les diverses infiltracions, especialment dels recs de regadiu que transcorren els nostres carrers. Els veïns feien la bugada al safareig i bevien l’aigua que anaven a cercar a les fonts. Les epidèmies de còlera eren nombroses. El 1898 s’ha instal·lat el projecte fontanal , però l’aigua va arribar a les cases el 1935.
La font de l’església cap el 1950. Vall de Cuixà.
Plaça de la República
​
El plaer de trobar-se per les festes
Molt de temps la plaça de la República va ser el cor del vilatge, amb els seus comerços i les seves festivitats. Tres cafès amb terrassa, sala de ball era el punt de trobada dels veïns. El Cafè Limeul fins i tot feia a vegades cinema. « Quan tenia 6 o 7 anys érem molts a anar-hi. En aquest moments no hi havia electricitat i les màquines de cinema funcionaven al carbur de calci, a l’acetilé ! miraven l’arroseur arrosé (riures) » . Davant el Cafè Martrillo. Més a baix, Carrer de la Portalada, el Cafê Misou. « Com hi havia gent a Taurinyà, no faltava clients. Homes que anaven jugar al Truc, perquè les dones no anaven al cafè »(Jeannot Christofol). Sobre la plaça , l’epiceria ha ocupat entre altres el local veï de « La maison aux écailles ». Nombrosos comerciants ambulants es paraven regularment. El carnaval i la festa major hi reunien el conjunt de la població. Avui l’espai Jacint Verdaguer amb el seu restaurant, l’ajuntament, l’escola i la sala de festes juga aquest paper.
Fotos: Carnaval davant el Cafè Limeul i la plaça un dia de festa el 1920
Carrer dels Baus o carrer El Balç
​
El camí veïnal que uneix Taurinyà de Prada seguia el Carrer dels Baus o el Balç i el Carrer d’Avall. Era l’eix principal del vilatge. S’hi trobava la premsa, l’alàmbic, una placeta que servia alhora d’era per a la batuda i de pista de sardana davant del « bistrot» que els miners havien construït abans de crear-ne un de nou a l’actual sala de festes.
« Ma mare recordava que entre 1890 i 1900 la barana dels Baus no existia per protegir el barranc. Davant del Carrer de l’Oratori, un carruatge havia bolcat en el barranc amb dos bous que l’ arrossegaven i tota la càrrega de mineral. Un dels bous s’ha aixecat i s’ha posat a pasturar. L’altre era mort. Jacomy, l’amo de la mina ha fet tallar la bèstia i la va repartir als miners » (Jeannot Christofol)
El Carrer dels Baus esdevenia de difícil accés als carruatges miners, s’habilità el 1869 el camí 27 més ample i es creà dos ponts per passar la Llitera.
Fins a la creació de la carretera, els Taurinyanencs vivien en quasi autarquia. Es partien entre la feina a la mina i la feina de la terra, conreaven blat, verdures i premsaven el raïm.
« Com la major part de les famílies, els meus pares feien blat i utilitzaven tot el que donava. Fins el 1923, dos molins eren accionats per l’aigua del riu. Els dos moliners no anaven a la mina i conreaven llur terres. A casa teníem un sedàs per la farina. Al principi, era fina desprès el gramatge es feia de més a més gros i al fons, és sèmola per nodrir els porcs que giraven. Cada casa tenia el seu forn (se’n poden veure encara tres a Taurinyà) i a torn cada setmana es feia el pa per 3 o 4 famílies. Així, menjaven sempre pa fresc. Ha durat fins al 1925, data a la qual el forner de Rià ha vingut a portar el pa » (Jeannot Christofol)
El cortal del Clot del Baladre
​
Els mots
El nom de clot pot servir per a designar de manera general un vall petit, conca, clot petit i fossar. L’etimologia del mot baladre és descriptiu, pren el nom d’una planta que abunda en aquesta vall: veratre o el·lèbor blanc. Planta molt tòxica, es tracta d’una espècia característica megafòrbica que creix en el conjunt de la cadena pirinenca.
​
Una vida organitzada
Present des de l’edat mitjana, es multipliquen al decurs de l’època moderna en lligam amb el creixement de l’activitat pastoral sobre el territori. El terme cortal designa una estructura complexa constituïda d’un edifici envoltat per un espai immediat destinat a la batuda dels cereals i per tancar el bestiar, tan com les terres conreades contigu. Permet associar els cultius permanents i les pastures temporals, tot dominant l’accés als vacants. El lloc important de la producció agrícola en el cortal explica l’habilitació de terrasses al voltant de l’edifici. Aquest últim serveix de magatzem provisional de grans i herba, de reserva per eines o d’aixopluc.
Una mica d’història
Diversos documents permeten suposar que aquest cortal fou erigit entre el final del segle XVIII i l’inici del XIX. Figura sobre el cadastre napoleònic, sota el nom de « Cortal d'en Felip », del nom de la família propietària, que posseeix un segon cortal a la vora del camí que porta a Balaig, al lloc anomenat l'Orriot. Els Felips són una família de notables de Taurinyà del principi del segle XVIII, del qual dos del seus membres, Emmanuel i desprès el seu fill Jean Felip, tenen el títol de guàrdia del duc de Noailles, governador del Rosselló. Propietaris de nombroses terres à Taurinyà, s’han també dedicat a la ramaderia, posseint el més important ramat d’ovins del vilatge. A mig camí entre els afinaments del vilatge i les pastures del Canigó aquets dos cortals revelen la influència de la família Felip i constitueixen un exemple del control creixent dels recursos de la muntanya per les èlits del vilatge.